• Excursió de tot el dia
• Nivell esportiu baix 
• Recorregut  circular d’uns 9 km.
• 311 metres de desnivell.
• Unes 4 hores de marxa. 
• Cal disposar de l’assegurança de la llicència federativa, sigui l’anual o una temporal que podeu sol·licitar-nos prèviament uns dies abans de la sortida al preu de 5 € pel socis i sòcies i 10 € per a la resta.
• Concentració a les 8.00 hores al Centre Aquàtic 
• 46 Km en carretera Sant Jaume dels Dolmenys.
• Esmorzarem a la Bassa Gran de Sant Jaume dels Dolmenys.
• Estem acabant l’estiu amb temps incert. Portem roba i calçat adient per a la jornada.
• Portem beguda suficient per a hidratar-nos. No hi ha fonts en el recorregut
• Finalització sobre les 16.00 hores. 

Avui farem un recorregut pel poble abandonat de Marmellar, situat a 525 metres d’altitud i a la comarca del Baix Penedès. Normalment quan a Internet es busca informació sobre despoblats com en aquest cas Marmellar, el que més ràpidament apareixen són històries negres, llegendes, que eclipsen la realitat quotidiana que abans van tenir aquests llocs, realitat que generalment mai apareix publicada de forma aglutinada “per això algú s’ha d’haver molestat a recopilar tota aquesta informació, cosa que es tradueix a disposar d’una bona dosi de temps per consultar arxius i registres.

Complementarem la ruta  visitant al fons de la vall el Castell de Marmellar i seguirem un tram de la Riera de Marmellar, passant pel  costat d’alguns masos i masies

“Marmellar és un poble amb història mil·lenària, els primers documents que hi fan referència es remunten a l’any 1023. “

Segons l’arxiu parroquial, la població del Marmellar el 1717 era de 65 habitants i de 59 l’any 1787 . A partir del cens de 1860, els censos es van dur a terme a Santa Maria de la Bisbal del Penedès, on el 1970 figuraven 26 habitants. Segons les cròniques, l’any 1976 un incendi va assolar la zona i al cap de poc temps, el poble va quedar abandonat”, explica el fotògraf.

 “Marmellar, igual que La Mussara, no es lliura de la seva història negra. De fet, el 26 de juny de l’any 1993 es va trobar el cadàver d’una dona carbonitzat i semisoterrat a l’església del poble i que no va ser possible identificar”, recorda.

 “Tres anys després, el febrer del 1996, quan encara estava calent l’incident de la dona carbonitzada a l’església, es troba a les proximitats de Marmellar, concretament a la urbanització Talaia del Mediterrani, el cadàver d’una altra dona que aquesta vegada sí va poder identificar. Es tractava d’una noia de 19 anys, que treballava a la benzinera de l’Arboç del Penedès”, apunta el lector.

 “Aquests dos fets, juntament amb l’aparició de pintades satàniques (creus invertides) a les ruïnes de Marmellar i amb rituals i cerques de psicofonies que alguns realitzen per allà han alimentat molt més les llegendes negres que a aquest poble s’associen”.

■ “Deu cases componien el nucli urbà, a més d’un bon nombre de masies als voltants. Mai van conèixer la llum elèctrica, teies, llànties i espelmes eren les seves fonts d’il·luminació, encara que més tard van arribar els llums de carbur. Recollien llenya de pi de la muntanya per escalfar la llum a les cuines. També es feia carbó per cuinar”.

■ “Les cases tenien cisternes per arreplegar l’aigua de pluja. Servia per beure els animals i per rentar els atuells. L’aigua per a consum anava amb càntirs i càntirs a un pou situat a deu minuts del poble. Les dones anaven a rentar a la bassa de la masia La Moja situada a mitja hora de Marmellar. Carregaven la roba en cistells i la portaven mullada al poble per posar-la a assecar”.

■ “Les seves terres de cultiu estaven sembrades de blat, civada, ordi i cigrons principalment. Molarien el gra als molins dels Monjos, Vilafranca o el Vendrell indistintament”.

■ “Encara que hi havia forns a les cases del poble ja no s’hi feia el pa, s’emportava la farina als forners del Pla i d’Aiguaviva i ells lliuraven l’equivalent en pa (vuitanta pans per cada cent quilos de farina)” .

■ “Algunes famílies tenien ramats d’ovelles i cabres. Cabrits que es portaven a vendre al Pla de Manlleu. A la muntanya es caçaven conills i perdius”.

■ “Dos dies durava la festa major de Marmellar, que se celebrava el darrer diumenge d’octubre. Pasodoble, fox, vals o polka eren algun dels ritmes musicals que amenitzaven els músics per fer ballar els presents. Després de la missa es feien quatre balls (anomenat ball del vermut), a la tarda es feien vuit balls i setze a la nit. L’orquestra La Sensació del Vendrell o l’orquestra L’Aspiració de Sant Sadurni eren les encarregades d’amenitzar el ball. Violí, saxofon, clarinet, trompeta, contrabaix eren alguns dels instruments que portaven aquests músics. Es contractava un dia una orquestra ia l’altre dia una altra de diferent, sortia més econòmic pel fet que no calia donar-los allotjament. Aquests músics es repartien per les masies per dinar i sopaven al poble”.

■ “Era costum matar un xai a les cases aquests dies festius per compartir amb familiars i familiars. No hi havia processó en aquesta festa (es feia durant la Setmana Santa). Hi acudia bon nombre la joventut d’Aiguaviva, el Pla i Sant Marc. Sant Isidre era el patró de Marmellar i per això el 15 de maig se celebrava la festa petita”.

■Hi va haver capellà resident a Marmellar fins al començament de la guerra civil. Posteriorment venia a oficiar els actes religiosos des d’Aiguaviva mossèn Josep Cucurull i ja en els darrers anys era mossèn Alexandre el que realitzava aquesta comesa. El metge (doctor Mateu) venia des del Pla de Manlleu primerament caminant i després a cavall. Jaume Palau era el carter que portava la correspondència a Marmellar. Feia el trajecte caminant des d’Aiguaviva”.

■ “Pocs anys hi va haver escola a Marmellar. Es va habilitar Cal Roc com a aula. Després de la guerra ja no s’hi impartia ensenyament, per això els nens havien de baixar a l’escola d’Aiguaviva”.

“Transcorregut aquest temps apareixerà Marmellar davant dels nostres ulls. Després, per tornar-hi, cal pujar. El que és impracticable de tots aquests camins i senders amb què Marmellar es comunicava amb els seus voltants, juntament amb la manca d’aigua canalitzada, llum elèctrica i la manca d’oportunitats de la vida de camp, va provocar que, a poc a poc, aquest poble anés quedant-se sense habitants fins a quedar completament abandonat”. Font:  Daniel García